... Rafael Brú, Trevere, Martin Traver, Juan Alcoy Ferrer y Gabriel Mercadal, ...... Piali celebró el triunfo entrando en Constantinopla el 27 de Septiembre ...
Jean Dolu, enviado del embajador De la Vigne a la corte francesa y que vuelve a Estambul
Mr de la Vigne, embajador francés de Enrique II
dimecres, 24 de març del 2010
dilluns, 22 de març del 2010
Gerónima Alsina
Era de creencia general que el libro de los privilegios se había quemado, pero los hechos demostraron posteriormente, que tal presunción era falsa, como otras parecidas y muy naturales pues no se sabía positivamente lo que había ocurrido á las personas y cosas. En efecto: el gran historiador menorquín, el primero entre todos ellos, don Juan Ramis dice que el Dr. Marcos Martí, Pbro., magnánimo redentor de los isleños cautivos como probaré más adelante, «consiguió sacar de las manos de los bárbaros, entre otros papeles, el famoso Llibre Venney, donde había las leyes y privilegios concedidos á Menorca por su soberano desde su conquista por el Rey D. Alionase III de Aragón hasta la época de dicha desgracia. Pero aunque dio por su rescate quatrocientos ducados, con todo aquella colección tan útil y preciosa vino muy diminuta por haver arrancado los Turcos una gran porción de aquellos monumentos y así tuvo que tomar el libro en el estado en que se hallava. Esta falta quedó suplida en parte con lo que se pudo recoger en los Archivos do Aragón, Cataluña y Mallorca concerniente á lo expresado,» palabras estas últimas, que tienen confirmación en los documentos antes citados.
La explicación del Dr. D. Juan Ramis, resultaba, sin embargo, incompleta y así lo probó su hermano D. Antonio, continuador de las obras de aquel, al descubrir en el Archivo del Ayuntamiento de Mahón (legajo 3.°) y entre las cuentas de 1558 á 1567 la siguiente data: Se lia pagat á la señora Valendna Alsina per lo Llibre Vermell que aporta de Turquía quince Iliures. Por lo tanto esta mujer fué la que devolvió á Menorca el Llibre Vermell como lo prueba también Oleo al decir que el 12 de Mayo de 1560 dio el jurado clavario parte al Consejo ordinario de que había llegado á la isla D.* Gerónima Alsina portadora del citado libro, ordenando el Consejo al jurado menestral que pasara á recogerlo, pues se necesitaba para las próximas insaculaciones.
La contradicción aparente en el relato de estos historiadores puede perfectamente concillarse del modo como lo hace Antonio Ramis, afirmando que el Dr. Martí ajustaría el rescate del libro al hallarse en Constantinopla redimiendo á sus paisanos cautivos y que por tenerse que quedar en el Bosforo entregaría dicho libro á la Sra. Alsina para que lo llevara á la isla y entregara á sus Jurados.
La explicación del Dr. D. Juan Ramis, resultaba, sin embargo, incompleta y así lo probó su hermano D. Antonio, continuador de las obras de aquel, al descubrir en el Archivo del Ayuntamiento de Mahón (legajo 3.°) y entre las cuentas de 1558 á 1567 la siguiente data: Se lia pagat á la señora Valendna Alsina per lo Llibre Vermell que aporta de Turquía quince Iliures. Por lo tanto esta mujer fué la que devolvió á Menorca el Llibre Vermell como lo prueba también Oleo al decir que el 12 de Mayo de 1560 dio el jurado clavario parte al Consejo ordinario de que había llegado á la isla D.* Gerónima Alsina portadora del citado libro, ordenando el Consejo al jurado menestral que pasara á recogerlo, pues se necesitaba para las próximas insaculaciones.
La contradicción aparente en el relato de estos historiadores puede perfectamente concillarse del modo como lo hace Antonio Ramis, afirmando que el Dr. Martí ajustaría el rescate del libro al hallarse en Constantinopla redimiendo á sus paisanos cautivos y que por tenerse que quedar en el Bosforo entregaría dicho libro á la Sra. Alsina para que lo llevara á la isla y entregara á sus Jurados.
El llibre vermey
- Título El paborde Dr. Marcos Marti y Totxo: apuntes biográficos y documentos inéditos concernientes a este preclaro menorquin, Autor Gabriel Vila y Anglada , Editor Manuel Sintes Rotger, 1917 , páginas 378 páginas
- ARAGÓ, A.; CONDE, R.: El Llibre Vermell de Ciutadella: catàleg dels seus documents = El Libro Vermell de Ciutadella: catálogo de sus documentos. Barcelona: (s.n.), 1977.
Es una compilación de transcripciones de documentos realizada entre los siglos XVI y XVIII de los privilegios, las franquicias y las disposiciones que los reyes de Aragón y de Castilla concedieron a los habitantes de Menorca desde la conquista del Reino hasta finales del siglo XVII.
Los documentos abarcan las fechas comprendidas entre los años 1213 y 1710 y se conserva en la sede del Ayuntamiento de Ciutadella (Plaça des Born, 15 = Plaza de los Born, 15).
Caracteres externos: está formado por un núcleo mayoritario de documentos transcritos en el siglo XVI, e incrementado posteriormente hasta inicios del siglo XVIII. El códice consta de 299 folios con algunas hojas sueltas, en formato de 40,5 x 27,8 cm. Conserva la encuadernación original en piel en tonos rojizos, de donde deriva su denominación actual. Tras la portada contiene un índice elaborado por Joan Bagur, escribano de la Universidad General de la Isla. También consta de un sumario elaborado por Rafael Oleo en 1866 y algunas hojas sueltas con transcripciones ya realizadas en el cartulario.
Caracteres internos: La recopilación abarca 550 documentos que van desde la conquista de Mallorca hasta el año 1710. De todo el conjunto documental, solo seis documentos son anteriores a la conquista, tres pertenecen a la primera época de los reyes de Aragón y Condes de Barcelona, 117 pertenecen al período de los Reyes de Mallorca, 317 de la segunda época de los reyes de Aragón, uno sólo procede de Fernando el Católico, 105 de los monarcas de la Casa de Austria y el último fue otorgado por Felipe V. Los documentos transcritos reflejan el contexto de la expansión mediterránea de Jaime I el Conquistador, donde se incluye la conquista y repoblación de la isla de Menorca. El primer documento está datado en 1231.
El cartulario fue robado por los turcos en 1558 y llevado a Constantinopla, formando parte del botín de guerra, de donde fue recuperado por Esperanza Alsina, por el precio de 100 doblas de oro. Desde ese momento y por su importancia documental, ha estado custodiado por las Universidades, primero de Mahón y luego por la de Ciutadella.
Su contenido informativo abarca diferentes aspectos sobre el gobierno, la organización política, administrativa y sobre los aspectos socio-culturales de la isla.
* En alguns llocs es parla de Gerónima Alsina
- ARAGÓ, A.; CONDE, R.: El Llibre Vermell de Ciutadella: catàleg dels seus documents = El Libro Vermell de Ciutadella: catálogo de sus documentos. Barcelona: (s.n.), 1977.
Es una compilación de transcripciones de documentos realizada entre los siglos XVI y XVIII de los privilegios, las franquicias y las disposiciones que los reyes de Aragón y de Castilla concedieron a los habitantes de Menorca desde la conquista del Reino hasta finales del siglo XVII.
Los documentos abarcan las fechas comprendidas entre los años 1213 y 1710 y se conserva en la sede del Ayuntamiento de Ciutadella (Plaça des Born, 15 = Plaza de los Born, 15).
Caracteres externos: está formado por un núcleo mayoritario de documentos transcritos en el siglo XVI, e incrementado posteriormente hasta inicios del siglo XVIII. El códice consta de 299 folios con algunas hojas sueltas, en formato de 40,5 x 27,8 cm. Conserva la encuadernación original en piel en tonos rojizos, de donde deriva su denominación actual. Tras la portada contiene un índice elaborado por Joan Bagur, escribano de la Universidad General de la Isla. También consta de un sumario elaborado por Rafael Oleo en 1866 y algunas hojas sueltas con transcripciones ya realizadas en el cartulario.
Caracteres internos: La recopilación abarca 550 documentos que van desde la conquista de Mallorca hasta el año 1710. De todo el conjunto documental, solo seis documentos son anteriores a la conquista, tres pertenecen a la primera época de los reyes de Aragón y Condes de Barcelona, 117 pertenecen al período de los Reyes de Mallorca, 317 de la segunda época de los reyes de Aragón, uno sólo procede de Fernando el Católico, 105 de los monarcas de la Casa de Austria y el último fue otorgado por Felipe V. Los documentos transcritos reflejan el contexto de la expansión mediterránea de Jaime I el Conquistador, donde se incluye la conquista y repoblación de la isla de Menorca. El primer documento está datado en 1231.
El cartulario fue robado por los turcos en 1558 y llevado a Constantinopla, formando parte del botín de guerra, de donde fue recuperado por Esperanza Alsina, por el precio de 100 doblas de oro. Desde ese momento y por su importancia documental, ha estado custodiado por las Universidades, primero de Mahón y luego por la de Ciutadella.
Su contenido informativo abarca diferentes aspectos sobre el gobierno, la organización política, administrativa y sobre los aspectos socio-culturales de la isla.
* En alguns llocs es parla de Gerónima Alsina
Negrete a Flandes abans de l'assalt dels turcs
En Florenci Sastre es demana per quin motiu en Negrete "era a Flandes el 1558, tot sol, sense la seva companyia, que havia restat a Menorca, comandada pel seu germà". Segons ens explica l'historiador, "s'ha intentat presentar Miquel Negrete com un estratega que fou requerit per treballar a l'estat major del Capità General Gonzalo Fernández de Córdoba, tercer Duc de Sesa; fins i tot s'ha dit que era una persona de confiança de Felip II, que el va enviar expressament a Flandes per tal que es complissin les seves ordres". Però per en Sastre la realitat és que havia estat condemnat "a 6 anys de desterrament fora de la península a causa d'haver furtat a la justícia un soldat de la seva companyia, que n'havia ferit un altre". Hi ha en aquest supòsit algunes ambigüitats o imprecisions que s'han de remarcar. Primer de tot, s'ha de dir que si en Negrete hagués estat desterrat "de la península" hauria pogut complir la seva pena perfectament a Menorca, que no està precisament a la península. Però el que em crida l'atenció és que el document que fa referència a aquest desterrament d'en Negrete i que aporta en Sastre és redactat en tercera persona per afirmar que el capità diu tal cosa. Literalment, s'informa que "El capità Negrete diu que pels alcaides d'aquesta cort fou condemnat a sis anys de desterrament d'aquests regnes...". Podria ser aquest el propi estil d'un capità a l'hora de dirigir-se a la cort de referir-se a ell mateix en tercera persona, o es va intentar posteriorment intercalar aquest desterrament per algun motiu per part d'algun censor de la Corona? De quins regnes exactament fou desterrat el capità? Sembla lògic pensar que hauria estat desterrat del regne de Mallorca, del que Menorca formava part el 1558, i segurament també de la resta de regnes peninsulars de la llavors ja anomenada Corona d'Aragó i potser encara de la resta de regnes peninsulars del rei Felip, Castella i Navarra. Potser per aquest motiu seria a Flandes, però es fa estrany que un desterrament a un capità al s. XVI afecti de forma tan selectiva els territoris de l'actual Estat espanyol i no afectés la resta de territoris de la Corona com Flandes, el Franc Comtat, Sardenya, Nàpols, Sicília...
Però continuem amb les imprecisions, perquè segons la documentació, el capità "presenta una informació per la que pareix que aquest juny fa quatre anys que compleix el desterrament". Al respecte en Sastre diu que "sabem que al juliol de 1555 encara era a Menorca. Però al 1558 afirmava que el mes de juny s'acomplirien 4 anys que havia començat el desterrament a Flandes" (per tant, quan encara no faria ni 3 anys del desterrament). Per l'historiador menorquí, açò és símptoma que "els nombres no eren el seu fort, o tal vegada ho eren massa, manejant les dates segons la seva conveniència". Tal vegada sigui així, o tal vegada es pretenia presentar per algun motiu un suposat desterrament a Flandes anterior a l'accés al tro de Felip I el 1556. De fet, en una altra carta s'afirma que el 1558 ja feia sis anys que en Negrete coneixia Menorca, quan en realitat havia estat nomenat Capità de la gent de Guerra de Menorca el 23 d'abril de 1553. Per què aquesta insistència en la diferència de més d'un any en la documentació? A més, si aquesta documentació és directament del propi capità, per què diu de forma dubtosa que "pareix" que fa quatre anys que compleix el desterrament i no ho afirma amb seguretat? És que ell mateix no ho sabia del cert, pretenia confondre la Cort expressament o és que ho escrivia algú altre?
En qualsevol cas, la presència de Negrete a Flandes el mateix 1558, tant si fos per un desterrament que se li hauria aixecat abans d'hora per tornar a Menorca o com a conseqüència de la confiança que li tenia el rei Felip com afirmarien altres autors, em provoca noves inquietuds: no s'haurien posat allà en contacte en Negrete i el bombarder flamenc anomenat Claudio que, pel que es veu, arribaria a Menorca poc després del capità? No devien rebre tots dos instruccions per part de la Corona espanyola sobre el paper que haurien de jugar en el ja previst assalt a l'illa per part dels turcs? L'evidència de la connexió Miguel Negrete-Claudio bombarder podria haver fet necessari confondre els rastres d'un enviament exprés del primer a Flandes per part de Felip I i es va reconvertir en la documentació en un desterrament anterior, mentre que al segon se l'hauria intentat fer passar per francès una volta mort pels menorquins i evidenciada la seva traïció.
Encara des de Flandes, i amb ple coneixement de l'arribada de l'armada turca, s'informa que "el capità Negrete diu que havent-se posat per partir cap a l'illa de Menorca, on té la seva companyia, és just no fer-ho sense donar primer relació a Vostra Majestat de les coses d'ella; majorment d'aquelles que per defensar-la són menester, i ara més que mai ja que la vinguda de l'armada turquesca és tan certa i la dita illa està tan desproveïda de tot que no es podrà guardar". El monarca espanyol rebia per tant valiosíssimes informacions del capità sobre les febleses de la defensa de Menorca, que sens dubte podien ser aprofitades per afavorir la tasca dels turcs en el seu assalt a l'illa. Recull en Sastre aquestes informacions en les que es diu, entre altres coses sobre Ciutadella, que "és molt flaca, tant que cap bateria pot sofrir perquè és alta la muralla, a l'antiga, i no hi ha un puny de terra dins per terraplenar ni reparar, ni tampoc té fossos, perquè és pedra viva i no els han pogut fer. No té cavallers on l'artilleria serveixi, sinó unes torretes buides a l'antiga on no hi cap l'artilleria pesada que hi ha. Ha de menester gent i municions", i sobretot crida l'atenció llegir que "hi ha així mateix altres coses a fer i molt necessàries com és (...) un terraplè a la cantonada de Sant Francesc perquè és la més flaca part de tota la terra puix del mateix monestir la poden tota derrocar". I sentencia en Sastre dient que "foren aquestes les paraules d'un profeta, ja que precisament això fou el que succeí".
Negrete a Menorca durant l'assalt dels turcs.
Florenci Sastre defineix Negrete com "un home extraordinàriament violent i orgullós que passava de les paraules als fets, no tenint res a envejar a d'altres militars castellans, tant Governadors com Alcaids de Sant Felip dels quals la història de Menorca en guarda memòria per les seves malifetes". Ho recull Casasnovas quan diu també que Negrete "era molt impopular a Menorca abans dels fets de juliol, sobretot entre l'oligarquia ciutadellenca".
De les documentació localitzada per Sastre a l'arxiu de Simancas sobre les investigacions que les noves autoritats de l'illa realitzaren després de l'assalt, i a la que ja ens hem referit en altres ocasions, es desprèn una actuació en la defensa de Ciutadella contradictòria amb aquest caràcter violent, orgullós i home de fets més que de paraules, i amb l'actitud que també s'aparenta en l'Acta de Constantinoble.
Segons els testimonis:
- Negrete no tenia el nombre de soldats que havia de tenir i que el rei pagava, pel que s'insinua una possible estafa que "no sols perjudicava a la terra no tenint lo nombre que devia dels soldats però encara a sa Majestat fent pagar pagues que no eren servides". Mentre a l'Acta de Constantinoble s'afirma que els soldats de la seva companyia eren 40, alguns testimonis ho rebaixen a 25 0 30.
- Enlloc d'animar els defensors de la ciutat els alarmava constantment dient que "eren perduts", i que "no teníem remei de salvar-nos, i així tots a la clara coneixíem la sua covarderia", "tots deien que del primer dia li havien entès a dir a dit Negrete que tots erem perduts". Sastre diu que "els nou testimonis que declaren coincideixen unànimament en deixar com un gran covard a Negrete" i Casasnovas que "el capità Negrete aconsellà la rendició, a la qual s'oposaren els ciutadellencs". Aquests fets contrasten amb les afirmacions dels virreis de València i Catalunya que acusaven Negrete d'haver volgut defensar una plaça que "diuen no es podia defensar" i de "ficar la gent en llocs flacs i que no es poden defensar", respectivament, i recordem també les insinuacions d'aquest darrer, Don Garcia de Toledo, a la princesa Joana sobre la seva voluntat de què "allò no es guardàs". Pel que sembla doncs, la realitat és que Negrete no faria altra cosa que seguir la voluntat de la Corona de no defensar Ciutadella, però si com diu la pròpia Acta de Constantinoble el Regent Bartomeu Arguimbau tenia ordres de Sa Altesa Reial "de recollir la gent de Maó, Alaior i Mercadal en dita vila de Ciutadella" la pregunta és: què es pretenia amb aquestes instruccions contraproduents, una massacre de gran abast?
- Els testimonis expliquen que el capità no es presentava a la batalla, i només una vegada a petició dels defensors va quedar amb ells "forçat i encorregut per lo requeriment" que li feren. "Negrete sempre fugia de la batalla" i quan el cercaven no el podien trobar.
- Un testimoni apunta que moltes persones deien que Negrete "nos venia i trahia i especialment ho he oit dir paresament a una muller d'un tal Morro sabater que dit capità Negrete nos tenia venuts, i que de nits havia enviat a Joan Olivar ambaixador al camp dels enemics per a parlar ab los turcs, de que yo stigui molt spantat i tinc per cert que per aqueixa causa lo Regent la governació essent en mig de la plaça quan se determinà que les dones se salvassen dix que ab ell no cabia traició alguna ans volia morir per son Rei i Senyor i defensió de sa pàtria, i jo he oit dir de mes pròpies orelles quan dit Regent ho deia".
- Entrats els turcs a Ciutadella, insistí en que es deixassin les armes per evitar ser degollats en contra de la voluntat dels menorquins, cosa que provocà que gairebé el degollassin també a ell, com ja havien fet amb el bombarder Claudio.
- Segons els testimonis i també el notari Rafel Socíes, el capità anà a casa seva, es vestí amb les seves millors robes i una espasa daurada i els turcs el prengueren d'allà mateix i se'l van emportar, mentre que molta altra gent era degollada. Es conta també que tres velles el van veure amb aquestes robes assegut a la popa de la galera de Pialí.
Sastre explica que el paborde Ivañes assegura al virrei de Mallorca que "el capità Negrete després d'haver ben lluitat els de la terra, estant determinats tots de morir en l'empresa, la donà a l'enemic". I el virrei de Mallorca Guillem de Rocafull diu al secretari de Sa Majestat D. Francisco de Ledesma el 15 de juliol que "no vull deixar d'escriure com de ruïnosament ho ha fet el capità Negrete, segons vaig entenent, i tant que es diu que si no fora per culpa seva, no s'hauria perdut la terra, i plaguera a Déu que els mateixos de la terra l'hagueren degollat, com ho van intentar" i el 20 de juliol al Secretari del Consell d'Aragó que "Ciutadella fou presa pels enemics dissabte a nou del present i segons diuen a gran culpa del Capità Negrete perquè encara que els de Ciutadella ho van fer valerosament anava Negrete tan acovardit i aglaçat que en lloc d'animar-los i instruir-los els desanimava sense saber aconsellar-los ni acudir mai a cap bateria (...)".
Negrete a Constantinoble després de l'assalt dels turcs.
Segons la tradició, el capità seria un dels impulsors, juntament amb el regent de la governació Bartomeu Arguimbau i amb altres testimonis, de l'Acta de Constantinoble. Recordem aquí aquella clàusula amb què signà en Negrete aquell document i que deia que "altres moltes coses es feren pel regent i dit capità en servei de Sa Majestat, les quals no es poden escriure aquí pel perill que se'n seguiria, del qual es donarà a sa Majestat raó, si Déu fos servit". Coneguda avui l'actitud del capità, quines eren aquestes altres moltes coses que no havia pogut dir en Negrete a l'Acta i que havia d'explicar al rei? Quin era el perill que temia Negrete? El dels turcs, o el dels propis captius menorquins amb els qui havia participat en la redacció de l'Acta i que havien defensat Ciutadella malgrat ell?
El pagament a Negrete i el seu germà de 1.400 ducats per part de la Corona espanyola amb diners del Jubileu pel rescat dels captius era durament criticat per Mossèn Marc Martí, qui tramitava els rescats a Constantinoble, en una carta al rei. Segons Ruiz Manent, ni el capità Negrete ni el seu germà estaven en captivitat perquè mossèn Martí diu que no estava bé "que cosa dedicada per tal efecte (els diners destinats a la redempció de captius) es doni a persones que estan lliures de tan miserable servitud com el dit Negrete i el seu germà ho estan", i més avall diu "que van ser captius i s'han rescatat". Martí afirmava que si es pagava aquesta quantitat a Negrete "amb molta més raó i dret podrien pretendre el mateix" els altres captius de Menorca a Turquia. Ruiz Manent, ja l'any 1910, davant de les paraules de Martí, deia que "en Negrete resultaria ser tot el contrari del que fins ara l'havíem cregut. L'Acta de Constantinoble, firmada d'en Pere Quintana, ens el presenta com un heroi, però el paborde Martí ens ofereix documents molt greus". En Florenci Sastre refereix que el futur paborde diu que "no recordam en aquesta carta a V. Majestat com va actuar dit capità Negrete quan Ciutadella es va perdre i els turcs entraren en ella perquè d'açò hi ha procés que està en el Consell d'Aragó, pel qual podria ser V. Majestat informat". De quin procés parlava en Marc Martí? Era potser la investigació referida en la documentació arxivada a Simancas i trobada per en Sastre? O era algun altre? Com es pot veure, la voluntat política de la Corona d'obviar i d'ocultar el paper de Negrete a Ciutadella és constant. Sastre escriu que "la primera informació, enviada per Rocafull a la cort des d'Alcúdia, fou considerada confusa", a la qual cosa el virrei de Mallorca responia que "m'ha pesat a l'ànima de veure que la dita informació no fos tal i tan clara com fora just" i es ratificaria en les seves crítiques a Negrete.
Per Casasnovas, tot i el comportament que el capità va tenir a Ciutadella, contribuint a la seva caiguda, "sigui perquè Negrete gaudia del favor de Felip II, sigui perquè pogué al·legar poderoses raons en favor seu, lluny de ser processat, el controvertit fou indemnitzat amb càrrec als fons destinats al rescat de captius".
Sastre, per la seva banda, diu que "sabem que el 19 o 20 de setembre de 1560 Negrete ja partí de la capital turca, rescatat per l'ambaixador espanyol, que avançà els diners. Davant això ens podem demanar: per què fou rescatat tan prest, tenint en compte la seva actuació?", i cita en Josep Pellicer qui, per justificar que Negrete no fou un traidor, diu que si fos així "el Rei no hauria pagat el seu rescat". També en Ruiz Manent fa aquesta reflexió quan escrivia que "pensam que si en el procés que es va obrir contra en Negrete aquest hagués estat condemnat el rei no li hauria fet mercè dels 1.000 ducats pel seu rescat; però si es diu: el Rei no ho sabia, des del moment en què el paborde va haver de fer-li present citant-li el procés que, en aquest cas seria condemnatori, és que en Negrete estava en llibertat i mereixia favors del rei?". La confusió entre els autors sobre l'existència o no de tal procés i, en cas d'haver-se produit, del seu resultat condemnatori o absolutori és un símptoma clar de l'ocultació del paper de Negrete en l'assalt a Ciutadella.
Quines podien ser aquestes "poderoses raons" i els "favors" que podria merèixer en Negrete? Com explicar que se li fes el mencionat pagament amb l'actuació que va tenir? L'enigma es resol, una vegada més, quan es té en compte que la Corona era la primera interessada en el que succeí a Menorca. Un home que ja havia estat capturat pels turcs en l'assalt a Castellnou (Bòsnia) l'any 1539, i que és destinat a Menorca a reviure uns fets dels que ja tenia experiència no era ni un covard ni actuava contra els interessos del rei, sinó que sabia molt bé el que feia. Negrete fou rescatat i indemnitzat amb celeritat precisament perquè havia complert a la perfecció amb allò que s'esperava d'ell per part de la Corona: havia informat de les febleses de Menorca des de Flandes, havia contribuït en l'assalt de Ciutadella des de dins sense perdre la vida a mans dels menorquins com el bombarder Claudio, i finalment enviaria encara els seus informes des de Venècia, segons relata en Josep Pellicer. Del seu destí després de ser rescatat no n'apareix cap cita en la bibliografia consultada sobre Sa Desgràcia de Ciutadella.
Una de les principals vies de comunicació de Ciutadella a "sa Contramurada", el perímetre d'avingudes que envolten el centre antic de la ciutat on s'aixecava l'antiga muralla, dedicada encara avui a l'infaust personatge que va ser el capità Miguel Negrete. Un autèntic atemptat a la nostra memòria històrica: un cavall de troia de la Corona espanyola per afavorir l'assalt dels turcs del 1558 reconvertit en heroi local.
Però continuem amb les imprecisions, perquè segons la documentació, el capità "presenta una informació per la que pareix que aquest juny fa quatre anys que compleix el desterrament". Al respecte en Sastre diu que "sabem que al juliol de 1555 encara era a Menorca. Però al 1558 afirmava que el mes de juny s'acomplirien 4 anys que havia començat el desterrament a Flandes" (per tant, quan encara no faria ni 3 anys del desterrament). Per l'historiador menorquí, açò és símptoma que "els nombres no eren el seu fort, o tal vegada ho eren massa, manejant les dates segons la seva conveniència". Tal vegada sigui així, o tal vegada es pretenia presentar per algun motiu un suposat desterrament a Flandes anterior a l'accés al tro de Felip I el 1556. De fet, en una altra carta s'afirma que el 1558 ja feia sis anys que en Negrete coneixia Menorca, quan en realitat havia estat nomenat Capità de la gent de Guerra de Menorca el 23 d'abril de 1553. Per què aquesta insistència en la diferència de més d'un any en la documentació? A més, si aquesta documentació és directament del propi capità, per què diu de forma dubtosa que "pareix" que fa quatre anys que compleix el desterrament i no ho afirma amb seguretat? És que ell mateix no ho sabia del cert, pretenia confondre la Cort expressament o és que ho escrivia algú altre?
En qualsevol cas, la presència de Negrete a Flandes el mateix 1558, tant si fos per un desterrament que se li hauria aixecat abans d'hora per tornar a Menorca o com a conseqüència de la confiança que li tenia el rei Felip com afirmarien altres autors, em provoca noves inquietuds: no s'haurien posat allà en contacte en Negrete i el bombarder flamenc anomenat Claudio que, pel que es veu, arribaria a Menorca poc després del capità? No devien rebre tots dos instruccions per part de la Corona espanyola sobre el paper que haurien de jugar en el ja previst assalt a l'illa per part dels turcs? L'evidència de la connexió Miguel Negrete-Claudio bombarder podria haver fet necessari confondre els rastres d'un enviament exprés del primer a Flandes per part de Felip I i es va reconvertir en la documentació en un desterrament anterior, mentre que al segon se l'hauria intentat fer passar per francès una volta mort pels menorquins i evidenciada la seva traïció.
Encara des de Flandes, i amb ple coneixement de l'arribada de l'armada turca, s'informa que "el capità Negrete diu que havent-se posat per partir cap a l'illa de Menorca, on té la seva companyia, és just no fer-ho sense donar primer relació a Vostra Majestat de les coses d'ella; majorment d'aquelles que per defensar-la són menester, i ara més que mai ja que la vinguda de l'armada turquesca és tan certa i la dita illa està tan desproveïda de tot que no es podrà guardar". El monarca espanyol rebia per tant valiosíssimes informacions del capità sobre les febleses de la defensa de Menorca, que sens dubte podien ser aprofitades per afavorir la tasca dels turcs en el seu assalt a l'illa. Recull en Sastre aquestes informacions en les que es diu, entre altres coses sobre Ciutadella, que "és molt flaca, tant que cap bateria pot sofrir perquè és alta la muralla, a l'antiga, i no hi ha un puny de terra dins per terraplenar ni reparar, ni tampoc té fossos, perquè és pedra viva i no els han pogut fer. No té cavallers on l'artilleria serveixi, sinó unes torretes buides a l'antiga on no hi cap l'artilleria pesada que hi ha. Ha de menester gent i municions", i sobretot crida l'atenció llegir que "hi ha així mateix altres coses a fer i molt necessàries com és (...) un terraplè a la cantonada de Sant Francesc perquè és la més flaca part de tota la terra puix del mateix monestir la poden tota derrocar". I sentencia en Sastre dient que "foren aquestes les paraules d'un profeta, ja que precisament això fou el que succeí".
Negrete a Menorca durant l'assalt dels turcs.
Florenci Sastre defineix Negrete com "un home extraordinàriament violent i orgullós que passava de les paraules als fets, no tenint res a envejar a d'altres militars castellans, tant Governadors com Alcaids de Sant Felip dels quals la història de Menorca en guarda memòria per les seves malifetes". Ho recull Casasnovas quan diu també que Negrete "era molt impopular a Menorca abans dels fets de juliol, sobretot entre l'oligarquia ciutadellenca".
De les documentació localitzada per Sastre a l'arxiu de Simancas sobre les investigacions que les noves autoritats de l'illa realitzaren després de l'assalt, i a la que ja ens hem referit en altres ocasions, es desprèn una actuació en la defensa de Ciutadella contradictòria amb aquest caràcter violent, orgullós i home de fets més que de paraules, i amb l'actitud que també s'aparenta en l'Acta de Constantinoble.
Segons els testimonis:
- Negrete no tenia el nombre de soldats que havia de tenir i que el rei pagava, pel que s'insinua una possible estafa que "no sols perjudicava a la terra no tenint lo nombre que devia dels soldats però encara a sa Majestat fent pagar pagues que no eren servides". Mentre a l'Acta de Constantinoble s'afirma que els soldats de la seva companyia eren 40, alguns testimonis ho rebaixen a 25 0 30.
- Enlloc d'animar els defensors de la ciutat els alarmava constantment dient que "eren perduts", i que "no teníem remei de salvar-nos, i així tots a la clara coneixíem la sua covarderia", "tots deien que del primer dia li havien entès a dir a dit Negrete que tots erem perduts". Sastre diu que "els nou testimonis que declaren coincideixen unànimament en deixar com un gran covard a Negrete" i Casasnovas que "el capità Negrete aconsellà la rendició, a la qual s'oposaren els ciutadellencs". Aquests fets contrasten amb les afirmacions dels virreis de València i Catalunya que acusaven Negrete d'haver volgut defensar una plaça que "diuen no es podia defensar" i de "ficar la gent en llocs flacs i que no es poden defensar", respectivament, i recordem també les insinuacions d'aquest darrer, Don Garcia de Toledo, a la princesa Joana sobre la seva voluntat de què "allò no es guardàs". Pel que sembla doncs, la realitat és que Negrete no faria altra cosa que seguir la voluntat de la Corona de no defensar Ciutadella, però si com diu la pròpia Acta de Constantinoble el Regent Bartomeu Arguimbau tenia ordres de Sa Altesa Reial "de recollir la gent de Maó, Alaior i Mercadal en dita vila de Ciutadella" la pregunta és: què es pretenia amb aquestes instruccions contraproduents, una massacre de gran abast?
- Els testimonis expliquen que el capità no es presentava a la batalla, i només una vegada a petició dels defensors va quedar amb ells "forçat i encorregut per lo requeriment" que li feren. "Negrete sempre fugia de la batalla" i quan el cercaven no el podien trobar.
- Un testimoni apunta que moltes persones deien que Negrete "nos venia i trahia i especialment ho he oit dir paresament a una muller d'un tal Morro sabater que dit capità Negrete nos tenia venuts, i que de nits havia enviat a Joan Olivar ambaixador al camp dels enemics per a parlar ab los turcs, de que yo stigui molt spantat i tinc per cert que per aqueixa causa lo Regent la governació essent en mig de la plaça quan se determinà que les dones se salvassen dix que ab ell no cabia traició alguna ans volia morir per son Rei i Senyor i defensió de sa pàtria, i jo he oit dir de mes pròpies orelles quan dit Regent ho deia".
- Entrats els turcs a Ciutadella, insistí en que es deixassin les armes per evitar ser degollats en contra de la voluntat dels menorquins, cosa que provocà que gairebé el degollassin també a ell, com ja havien fet amb el bombarder Claudio.
- Segons els testimonis i també el notari Rafel Socíes, el capità anà a casa seva, es vestí amb les seves millors robes i una espasa daurada i els turcs el prengueren d'allà mateix i se'l van emportar, mentre que molta altra gent era degollada. Es conta també que tres velles el van veure amb aquestes robes assegut a la popa de la galera de Pialí.
Sastre explica que el paborde Ivañes assegura al virrei de Mallorca que "el capità Negrete després d'haver ben lluitat els de la terra, estant determinats tots de morir en l'empresa, la donà a l'enemic". I el virrei de Mallorca Guillem de Rocafull diu al secretari de Sa Majestat D. Francisco de Ledesma el 15 de juliol que "no vull deixar d'escriure com de ruïnosament ho ha fet el capità Negrete, segons vaig entenent, i tant que es diu que si no fora per culpa seva, no s'hauria perdut la terra, i plaguera a Déu que els mateixos de la terra l'hagueren degollat, com ho van intentar" i el 20 de juliol al Secretari del Consell d'Aragó que "Ciutadella fou presa pels enemics dissabte a nou del present i segons diuen a gran culpa del Capità Negrete perquè encara que els de Ciutadella ho van fer valerosament anava Negrete tan acovardit i aglaçat que en lloc d'animar-los i instruir-los els desanimava sense saber aconsellar-los ni acudir mai a cap bateria (...)".
Negrete a Constantinoble després de l'assalt dels turcs.
Segons la tradició, el capità seria un dels impulsors, juntament amb el regent de la governació Bartomeu Arguimbau i amb altres testimonis, de l'Acta de Constantinoble. Recordem aquí aquella clàusula amb què signà en Negrete aquell document i que deia que "altres moltes coses es feren pel regent i dit capità en servei de Sa Majestat, les quals no es poden escriure aquí pel perill que se'n seguiria, del qual es donarà a sa Majestat raó, si Déu fos servit". Coneguda avui l'actitud del capità, quines eren aquestes altres moltes coses que no havia pogut dir en Negrete a l'Acta i que havia d'explicar al rei? Quin era el perill que temia Negrete? El dels turcs, o el dels propis captius menorquins amb els qui havia participat en la redacció de l'Acta i que havien defensat Ciutadella malgrat ell?
El pagament a Negrete i el seu germà de 1.400 ducats per part de la Corona espanyola amb diners del Jubileu pel rescat dels captius era durament criticat per Mossèn Marc Martí, qui tramitava els rescats a Constantinoble, en una carta al rei. Segons Ruiz Manent, ni el capità Negrete ni el seu germà estaven en captivitat perquè mossèn Martí diu que no estava bé "que cosa dedicada per tal efecte (els diners destinats a la redempció de captius) es doni a persones que estan lliures de tan miserable servitud com el dit Negrete i el seu germà ho estan", i més avall diu "que van ser captius i s'han rescatat". Martí afirmava que si es pagava aquesta quantitat a Negrete "amb molta més raó i dret podrien pretendre el mateix" els altres captius de Menorca a Turquia. Ruiz Manent, ja l'any 1910, davant de les paraules de Martí, deia que "en Negrete resultaria ser tot el contrari del que fins ara l'havíem cregut. L'Acta de Constantinoble, firmada d'en Pere Quintana, ens el presenta com un heroi, però el paborde Martí ens ofereix documents molt greus". En Florenci Sastre refereix que el futur paborde diu que "no recordam en aquesta carta a V. Majestat com va actuar dit capità Negrete quan Ciutadella es va perdre i els turcs entraren en ella perquè d'açò hi ha procés que està en el Consell d'Aragó, pel qual podria ser V. Majestat informat". De quin procés parlava en Marc Martí? Era potser la investigació referida en la documentació arxivada a Simancas i trobada per en Sastre? O era algun altre? Com es pot veure, la voluntat política de la Corona d'obviar i d'ocultar el paper de Negrete a Ciutadella és constant. Sastre escriu que "la primera informació, enviada per Rocafull a la cort des d'Alcúdia, fou considerada confusa", a la qual cosa el virrei de Mallorca responia que "m'ha pesat a l'ànima de veure que la dita informació no fos tal i tan clara com fora just" i es ratificaria en les seves crítiques a Negrete.
Per Casasnovas, tot i el comportament que el capità va tenir a Ciutadella, contribuint a la seva caiguda, "sigui perquè Negrete gaudia del favor de Felip II, sigui perquè pogué al·legar poderoses raons en favor seu, lluny de ser processat, el controvertit fou indemnitzat amb càrrec als fons destinats al rescat de captius".
Sastre, per la seva banda, diu que "sabem que el 19 o 20 de setembre de 1560 Negrete ja partí de la capital turca, rescatat per l'ambaixador espanyol, que avançà els diners. Davant això ens podem demanar: per què fou rescatat tan prest, tenint en compte la seva actuació?", i cita en Josep Pellicer qui, per justificar que Negrete no fou un traidor, diu que si fos així "el Rei no hauria pagat el seu rescat". També en Ruiz Manent fa aquesta reflexió quan escrivia que "pensam que si en el procés que es va obrir contra en Negrete aquest hagués estat condemnat el rei no li hauria fet mercè dels 1.000 ducats pel seu rescat; però si es diu: el Rei no ho sabia, des del moment en què el paborde va haver de fer-li present citant-li el procés que, en aquest cas seria condemnatori, és que en Negrete estava en llibertat i mereixia favors del rei?". La confusió entre els autors sobre l'existència o no de tal procés i, en cas d'haver-se produit, del seu resultat condemnatori o absolutori és un símptoma clar de l'ocultació del paper de Negrete en l'assalt a Ciutadella.
Quines podien ser aquestes "poderoses raons" i els "favors" que podria merèixer en Negrete? Com explicar que se li fes el mencionat pagament amb l'actuació que va tenir? L'enigma es resol, una vegada més, quan es té en compte que la Corona era la primera interessada en el que succeí a Menorca. Un home que ja havia estat capturat pels turcs en l'assalt a Castellnou (Bòsnia) l'any 1539, i que és destinat a Menorca a reviure uns fets dels que ja tenia experiència no era ni un covard ni actuava contra els interessos del rei, sinó que sabia molt bé el que feia. Negrete fou rescatat i indemnitzat amb celeritat precisament perquè havia complert a la perfecció amb allò que s'esperava d'ell per part de la Corona: havia informat de les febleses de Menorca des de Flandes, havia contribuït en l'assalt de Ciutadella des de dins sense perdre la vida a mans dels menorquins com el bombarder Claudio, i finalment enviaria encara els seus informes des de Venècia, segons relata en Josep Pellicer. Del seu destí després de ser rescatat no n'apareix cap cita en la bibliografia consultada sobre Sa Desgràcia de Ciutadella.
Una de les principals vies de comunicació de Ciutadella a "sa Contramurada", el perímetre d'avingudes que envolten el centre antic de la ciutat on s'aixecava l'antiga muralla, dedicada encara avui a l'infaust personatge que va ser el capità Miguel Negrete. Un autèntic atemptat a la nostra memòria històrica: un cavall de troia de la Corona espanyola per afavorir l'assalt dels turcs del 1558 reconvertit en heroi local.
dijous, 18 de març del 2010
estudi
Baños turcos: Haseki Hürrem
The twin-baths of Haseki Hürrem were built in 1556 by head-architect Sinan for Hürrem Sultan
Sultanahmet Jail (Turkish: Sultanahmet Cezaevi), a former prison in Istanbul
Devsirme slave collecting officer
women's slave market (Avret Pazary) in Istanbul
Built in 1584, the Cemberlitas Bath is one of the most important works of 16th century
The twin-baths of Haseki Hürrem were built in 1556 by head-architect Sinan for Hürrem Sultan
Sultanahmet Jail (Turkish: Sultanahmet Cezaevi), a former prison in Istanbul
Devsirme slave collecting officer
women's slave market (Avret Pazary) in Istanbul
Built in 1584, the Cemberlitas Bath is one of the most important works of 16th century
dimecres, 17 de març del 2010
El apellido Ferragut
El apellido estaba domiciliado y muy arraigado en Ciudadela en 1558, año en que aconteció la terrible catástrofe que tantos recuerdos históricos dejó. Su escudo se veía con una flecha de oro colocada entre dos estrellas del mismo metal, y encima de la flecha una herradura también de oro. Existía otro escudo de Ferragut con un león de oro que llevaba una saeta del mismo metal sobre campo de gules.
Parece ser que con los 4.000 esclavos que se llevaron los turcos a Oriente iban Antonio Ferragut y Juana Galbes, su esposa, con tres hijos; se sabe que de esta familia fueron rescatados los padres y un solo hijo llamado Constantino. Según Oleo (3), costó el rescate de los tres 34 ducados de oro y 59 aspros, que era moneda de Turquía y de Levante (4). Partieron de Constantinopla para Menorca el 6 de febrero de 1564 en dos caramuzales (5), haciendo escala en Scio, o Chio, isla del archipiélago griego.
Trasteando en los archivos, F. Hernández Sanz, en los años veinte, encontró entre corroídas páginas, que tocaban ya su último período de vida, unas cartas auténticas escritas desde Pera, un arrabal de Constantinopla, por el M.I. Miguel Ferragut presbítero (que no se sabe como se salvó del cautiverio en aquel entonces) al Dr. Dn. Marcos Martí presbítero, protector y amparo de los infelices cautivos menorquines, que a la sazón se hallaba en Nápoles, y dice, entre otras cosas de suma importancia, que no duerme noche ni día, siempre trabajando para que vayan presto los cambios. En efecto, este virtuoso varón se había captado la estimación, no tan solo del mencionado Dr. Martí, sino que también de estos mismos desgraciados, que habían cifrado en aquel toda su esperanza para salir cuanto antes de aquellas mazmorras.
Uno de los cautivos, llamado Marco Bonet, escribía al mismo Dr. Martí y le decía: "Verdad es que M.1 Miguel Ferragut solicita muy bien lo que se le ha encargado por V. M. en tanto que, según estoy informado, nadie de nuestra tierra, y aún de nuestro reino, pudiera hacer más diligencias en semejante negocio; y si se le hubiesen dado mayores facultades, muchos de nosotros alcanzaríamos la libertad."
En otra carta del mismo M. Ferragut escrita al protector de los menorquines esclavos, se ve esta sentida expresión: "Yo estoy cansado ya de estarme en este país (Constantinopla) pero si me marchara, no habría quien mirara por los desgraciados de nuestra patria..."
Las partidas de bautismo de los sucesivos Ferragut, que Hernández Sanz vio continuadas en el libro que paraba en la Curia eclesiástica de Ciudadela, y que casi todas llevan el nombre de Constantino por el de pila, es de creer serían por el de aquel que se salvó de la cimitarra turca y fue rescatado del cautiverio, en aquella invasión otomana.
Decía este mismo autor, en 1926, que en Ciudadela ya estaba extinguida la línea masculina de Ferragut, aunque todavía se encontraba de segundo apellido.
Parece ser que con los 4.000 esclavos que se llevaron los turcos a Oriente iban Antonio Ferragut y Juana Galbes, su esposa, con tres hijos; se sabe que de esta familia fueron rescatados los padres y un solo hijo llamado Constantino. Según Oleo (3), costó el rescate de los tres 34 ducados de oro y 59 aspros, que era moneda de Turquía y de Levante (4). Partieron de Constantinopla para Menorca el 6 de febrero de 1564 en dos caramuzales (5), haciendo escala en Scio, o Chio, isla del archipiélago griego.
Trasteando en los archivos, F. Hernández Sanz, en los años veinte, encontró entre corroídas páginas, que tocaban ya su último período de vida, unas cartas auténticas escritas desde Pera, un arrabal de Constantinopla, por el M.I. Miguel Ferragut presbítero (que no se sabe como se salvó del cautiverio en aquel entonces) al Dr. Dn. Marcos Martí presbítero, protector y amparo de los infelices cautivos menorquines, que a la sazón se hallaba en Nápoles, y dice, entre otras cosas de suma importancia, que no duerme noche ni día, siempre trabajando para que vayan presto los cambios. En efecto, este virtuoso varón se había captado la estimación, no tan solo del mencionado Dr. Martí, sino que también de estos mismos desgraciados, que habían cifrado en aquel toda su esperanza para salir cuanto antes de aquellas mazmorras.
Uno de los cautivos, llamado Marco Bonet, escribía al mismo Dr. Martí y le decía: "Verdad es que M.1 Miguel Ferragut solicita muy bien lo que se le ha encargado por V. M. en tanto que, según estoy informado, nadie de nuestra tierra, y aún de nuestro reino, pudiera hacer más diligencias en semejante negocio; y si se le hubiesen dado mayores facultades, muchos de nosotros alcanzaríamos la libertad."
En otra carta del mismo M. Ferragut escrita al protector de los menorquines esclavos, se ve esta sentida expresión: "Yo estoy cansado ya de estarme en este país (Constantinopla) pero si me marchara, no habría quien mirara por los desgraciados de nuestra patria..."
Las partidas de bautismo de los sucesivos Ferragut, que Hernández Sanz vio continuadas en el libro que paraba en la Curia eclesiástica de Ciudadela, y que casi todas llevan el nombre de Constantino por el de pila, es de creer serían por el de aquel que se salvó de la cimitarra turca y fue rescatado del cautiverio, en aquella invasión otomana.
Decía este mismo autor, en 1926, que en Ciudadela ya estaba extinguida la línea masculina de Ferragut, aunque todavía se encontraba de segundo apellido.
LA INVASIÓN TURCA DE 1558 EN CIUDADELA DE MENORCA
IV http://www.archive.org/stream/boletndelareal210acaduoft/boletndelareal210acaduoft_djvu.txt
De la manera descrita procuró el Rey la repoblación de Ciudadela
y el levantamiento de la nueva ciudad sobre las ruinas del saqueo,
pero hacía falta algo más, era necesario que los nuevos pobladores y
los pocos que habían quedado tuvieran quien los gobernase y á esto
fueron encaminadas otras disposiciones dadas por el Gobierno.
De la manera descrita procuró el Rey la repoblación de Ciudadela
y el levantamiento de la nueva ciudad sobre las ruinas del saqueo,
pero hacía falta algo más, era necesario que los nuevos pobladores y
los pocos que habían quedado tuvieran quien los gobernase y á esto
fueron encaminadas otras disposiciones dadas por el Gobierno.
diumenge, 14 de març del 2010
La visión turca del 9 de Julio de 1558
Las V Jornades de Recerca Histórica de Menorca organizadas por la Societat Histórico Arqueológica Martí i Bella de Ciutadella fueron seguidas en el Cercle Artístic por un centenar de historiadores y estudiosos. La profesora turca ÓzIem Kumrular clausuró las ponencias con "1558: Menorca y el Mediterráneo, entre dos imperios'.
dimecres, 10 de març del 2010
Los servicios secretos en la época de Felipe II, en el mundo turco-berberisco
Cervantes y la Berbería (1)es un vivo recorrido por la historia de la intensa interrelación que existió entre ambos. Dividida en tres partes, la obra arranca desde el formal marco histórico y cronológico que nos describe la creación y evolución política de Berbería (nombre con el que en siglo XVI se designa al actual Magreb;
Personatges
Juan de Austria
Felipe II
Enrique II
Soliman el MagníficoEuch Alí o Euchali -Alí Bajá en realidad, pues el Euch o Aluch, que significa converso o renegado, es el sobrenombre popular con el que se le conocería y era de orígen calabrés - a quien se podría considerarse el Jeredín Barbarroja de los tiempos de Felipe II. Es ejemplo de ese príncipe nuevo que decíamos al comienzo, o también el paradigma mitificable de la cultura popular. Calabrés de origen, de nombre cristiano Dionisio Galea, fue capturado en 1536 ó 1537, a la edad de 18 años. Hacia el 1551 ó 1552, reniega de la religión cristiana y se convierte en hombre de confianza de Dragut, comenzando a partir de 1560 su imparable ascenso político que, a partir de 1565, muerto Dragut, se acelerará, ascendiendo al gobierno de Trípoli y ya en 1568, al de Argel. Como hombre de destacada importancia, será objeto de las atenciones de los servicios secretos españoles quienes, a través de los hermanos Gasparo Corso, Francisco y Andrea, establecerán negociaciones con él, tendentes a atraerle al servicio de la Corona española. Problemas de carácter interno en Argel, unidos a la filtración de estas negociaciones, provocarán su precipitada salida a Estambul, aunque aún desde allí seguirá rigiendo los destinos de Argel, a través de sus hombres de confianza. Participaría en la batalla de Lepanto (1571) y sería el único turco que saldría airoso de aquella jornada, lo que le valdría ser nombrado gran almirante de la armada otomana. Su influencia aún sería notable hasta 1587, año en el que muere.
Piali Bajá (Hungria- Constantinopla): Hijo de padres cristianos, que se supone que perecieron tras la batalla de Mohacs, donde fue encontrado por los turcos. Se educo en la corte del sultan Soliman, llegando a ostentar las dignidades de baja y visir. Demostro su talento y grandes aptitudes para la guerra en diferentes ocasiones, primeramente en 1555, año que combatio aliado junto a los franceses a España y Genova. Piali al faltarle la prometida colaboracion de sus aliados para asaltar Niza, Villafranca y Saona, mando sus naves rumbo a Baleares, donde las tropas turcas saquearon el 1 de julio la ciudadela.
De alli volvio a Provenza a unirse con el ejercito frances para iniciar la campaña en el Genovesado, pero falto de concurso y formalidad de los aliados, dio vuelta a Constantinopla. Corono estas enpresas en el combate naval de Zerbi en 1559, verificado cerca de la isla del mismo nombre, donde la escuadra cristiana, ante la retirada inesperada de la nave capitana " La Real", en que iba Juan Andrea Doria, fue presa de un gran panico, pudiendo apoderarse Piali sin sangre de 34 bajeles enemigos.
Despues de este desastre , la guarnicion de los Gelves quedo al mando de don Alvaro de Sande, que se hizo fuerte. Piali desembarco su gente y ayudado por Dragut que acudio desde Tripoli, despues de varios ataques, consiguio rendirlos. Este triunfo le proporciono un gran recibimiento en Constantinopla, donde entro el 27 de septiembre de 1560 a la cabeza de su armada, llevando entre los prisioneros a don Alvaro de Sande y a don Berenguer de Requesens.
Permanecio inactivo hasta 1565, en que se hizo a la mar para devastar Siclia y poner sitio a Malta. Soliman se propuso tomar esta ultima isla y envio a ese efecto a Piali con su escuadra. Las tropas turcas, al mando de Mustafa general de tierra que acompañaba a Piali, general del mar, desembarcaron el 19 de mayo. Era grande la rivalidad existente entre el vencedor de Gelves y el baja Mustafa, lo que ayudo considerablemente a los cristianos.
Se prolongaron los asaltos a los fuertes S Miguel y Castilla, hasta que el 8 de septiembre los turcos, que habian perdido mas de 30.000 hombres, entre ellos Dragut, ante los muros de Malta, embarcaron en sus naves y se retiraron. Pese a este frcaso siguio en el favor del sultan reinante Selim II, y en 1566 se apodero de las islas de Chios y Naxos.
El 27 de julio de 1570, una armada mandada por Piali y el baja del Cairo Mustafa se dirigio sobre Chipre. Pusieron sitio los turcos a Nicosia y consiguieron expugnarla antes de que la armada cristiana llegase en su socorro. Cayeron luego sobre Famagusta, defendida por Antonio Brogadino, que acabo rindiendose. Ante el creciente prestigio de Mustafa , fue declinando la estrella de Piali, quien, al haber dejado entrar socorros en Famagusta, por falta de organizacions en el bloqueo maritimo, cayo en desgracia, siendo sustituido por Ali Baja, teniente suyo.
Selim privo a Pialia de mando, aunque le conservase todos los titulos y dignidades que tenia. A partir de Famagusta no volvio a interevenir activamente ni en los asuntos de la politica ni de la guerra.
Hizir Reis, también conocido como Barbaroja o Barbaros, fue un almirante otomano así сomo un сorsario -a parte de Turco sabia hablar Italiano, Castellano, Francés y Griego como sus hermanos- sirvió bajo las órdenes del Kanuni Sultán Süleyman. Su verdadero nombre en turco era Hızır bin Yakup, pero no partició en el ataque de Menorca morir en 1546, con 65 años.
Antón Avellán, un eficaz agente español en Estambul al descubierto
INTRODUCCIÓN.
Después de Lepanto, Antón Avellán viajó a Estambul enviado por Juan de Austria, acompañando a los prisioneros turcos canjeados o rescatados, y a su regreso realizó un espléndido informe sobre la red de agentes de rey de España en la capìtal otomana, sobre todo del entorno de Alí Bajá --Ochali o Euchali, el calabrés tiñoso del Quijote--, el almirante de la flota turca por esos años, y hasta su muerte en junio de 1587 en Estambul. Visto el informe, Felipe II le encarga otra misión secreta, con dinero abundante --en plena bancarrota de 1575--, y en el momento en el que van a cuajar los contactos que conducirán a treguas entre España y Turquía.
Después de Lepanto, Antón Avellán viajó a Estambul enviado por Juan de Austria, acompañando a los prisioneros turcos canjeados o rescatados, y a su regreso realizó un espléndido informe sobre la red de agentes de rey de España en la capìtal otomana, sobre todo del entorno de Alí Bajá --Ochali o Euchali, el calabrés tiñoso del Quijote--, el almirante de la flota turca por esos años, y hasta su muerte en junio de 1587 en Estambul. Visto el informe, Felipe II le encarga otra misión secreta, con dinero abundante --en plena bancarrota de 1575--, y en el momento en el que van a cuajar los contactos que conducirán a treguas entre España y Turquía.
Correspondecia entre Francia e Istambul en julio de 1558
En la guerra total en el Mediterráneo que fue el verano de 1558, a raíz de la derrota francesa en San Quintín, el verano anterior, uno de los episodios más dramáticos fue el saqueo y destrucción de la ciudad de Ciutadella de Menorca por Piali Bajá, a principios de julio de ese año. Todavía hoy se conmemora en la ciudad ese episodio y se hace una lectura pública de la llamada “Acta de Constantinopla”, un verdadero “clásico mínimo” de la literatura de la frontera que nos interesa aquí. De ella hay una buena edición, de la que proximamente prepararemos una nota de lectura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)